FICCIONS

Els pantalons eren xops i pesaven, se m’arrapaven als genolls i em refredaven els turmells. Les mans, en una combinació morada, vermella i blanca perdien la sensibilitat a cada minut. Estirat al meu costat jeia l’Ignasi. Les seves mans eren tan o més fredes que les meves, tot i que en ell predominava el blanc al morat. (T’has podrit per dins, t’has podrit per dins i ara em llences al terra per a que maduri més ràpidament ). Ho tacava tot amb llàgrimes i sanglots, un camp de batalla d’aigua salada i àcid sulfúric. Li veia els pantalons bruts, sense color, xops d’humitat. L’olor a verdet em feia néixer molsa a les fosses nassals. Petites petxines anaven caient una a una de la meva butxaca, arrebossades de sorra d’estiu. Una flaira marítima es va començar a escampar per les quatre parets.

Taques d’humitat ho ensopien tot. (Tanta humitat ens estovarà, Ignasi. Sóc el seu objectiu. L’habitació, la cuina, i ara el petit jardí de ciment. Però em quedo amb tu, Fura. Amb tu, i tu amb mi) . El terra, sembrat de bitllets i monedes, creava un terreny tou. Sortíem sovint. M’havia explicat tots els segons existits i continuava fent-ho. Un divendres rere un altre anava esmicolant la rutina. Engrunava la pols i evaporava la puja. Quina bona feina que feia, vaig resumir.

–Va, explica’m què passa. Desgrano la mandarina per tu, ja ho saps -. Dia rere dia, vostè rere vostè. Qui m’omplia més? Ja no hi havia flors als forats.

-L’herència ens assegura tot el que tenim, Ignasi, perquè no et quedes?

Primera escena de la futura voràgine. Camps, gespa, llum de fanal, seda índia, cotó xinès, imperi del Carrer Gral que fa cantonada amb Carrer Llacuna, aigua, espurna de llum i llamps. Així doncs, ja era part nostra. Les obres van fixar data, però el desallotjament no es va dur mai a terme. Mon germà era impacient i jove, amb ganes de viure i amb clares perspectives de futur, però la voluntat no sempre és factible. Jo, amb tot el que duia a dins com un préssec demacrat, només volia aprendre. El gran problema sempre ha estat la borrosa identificació dels estats: què sents, què pots sentir i què et sembla que pots sentir. Els caixetins que englobaven els graus sentimentals duien forats i eren opacs, i jo tot just aprenia a fer-los translúcids i a tapar amb fusta forats d’acer.

L’Ignasi va ser qui me’n va ensenyar, tot i que no estigui orgullós de dir-ho. Ell era el pou i jo la tapa. L’aigua eren ocells. Qui calla mana. Després dels camps, l’espígol, el sol, la secor, l’apreci i la calma, la pluja rodona, circular i puntual ens va escanyar. Quin descobriment, la respiració! Quin descobriment, la vomitiva cultura personal! Mala sort, les esposes les vam tancar a l’ensumar-nos i la clau se la menjà l’Ocell Carronyaire. Breument se’n podria anomenar cansament, esgotament, desgast mental.

Extensament, esput. Però estàvem fets de saliva i les ganes ens podien, el passat ens consumia i les promeses ens perjuraven eterns. Què passa quan no es pot frenar? Nosaltres vam acabar en una habitació buida que ens va fer de llar fins que vam estar tallats com la llet. Què en queda, de dos espectres imponents un cop se’ls ha robat ser? Tu, Joan, entén-me. No era ni per consciència ni per voluntat. El deliri és objecte de repudi i d’odi, però deixa’m recomanar-te que no opinis sense haver delirat. Jo seia d’esquena a la paret grogosa, amb estampats d’ombres, com els núvols. Has mirat mai els núvols, Joan? Tots els núvols tenen forma pròpia, tots! Fins i tot, si vols, pots trobar el color Goscomfuig. Però on hi veuràs més caràcters és al turonet de la plana. Si t’estires a la seva gespa, olores la seva fruita i et mulles la samarreta d’humitat, els núvols et miraran a tu, tot sovint recriminant-te no formar part del cel. L’ignasi m’escanyava amb la mirada. De tan mort que era, les mans van abandonar el morat i es deixà caure blanc.