Shubiduba.

fa 33 anys, shubidubà...
més d'un va ser feliç... shubidubà...

però sí què.
(i si ara costa respirar, llavors què...?)

AMOR CASTÚO

I és què, ai mama, que la Laia em torna boig. Es mou i es mou i s'enlaira les faldilles. I és què jo li haig de veure les calçes, li haig de veure. No és cosa meva mama, no, no ho és. És cosa seva, que balla i balla i roda i roda, i de sobte se li veuen les cames. No mama, no. No li he tocat res. Però és què ella ho vol mama, ho vol. Sinó no es mouria tant. Està sempre somrient i amb cara de malaltia mama. De malaltia. La senyoreta em renya perquè la miro, però és què la senyoreta no entén que no la miro, que no. Que no, que no... però ... però mama... si m'hi acosto riu... riu... i marxa corrent com una beneita. I m'enfado amb ella, però en realitat... en realitat vull que faci la tombarella, vull que la faci mama.. i és què que guapa és la laia mama...

CANÇÓ EXPLÍCITA

I perquè en tens tants i no en toques ni un?
Y saborear... si tu le das todo tiene sentido.

No és cuestió de no voler, és qüestió d'impotència i de què.

I d'entendre situacions que no són personals- no les ha viscut només un-, però no són generals. No tot és blanc o negre, ni tan sols gris. I han diversos colors que tenyeixen una vida. I els colors dels primers anys sempre són primaris. El groc i el cian predominant. Però el temps passa i els colors es combinen. I tots els colors acaben sent negre. Aquest és el sentit que li volia donar a la frase. Sempre s'acaba sent negre.
Però això són suposicions, i jo només he viscut les primeres combinacions. Ves a saber si estaven errades.

I què cony, cadascú té les seves guerres interiors, i la pau no és factible.