Porqué yo seré tu peor pesadilla. Yo te atormentaré de noche y de dia.

FICCIONS

Els pantalons eren xops i pesaven, se m’arrapaven als genolls i em refredaven els turmells. Les mans, en una combinació morada, vermella i blanca perdien la sensibilitat a cada minut. Estirat al meu costat jeia l’Ignasi. Les seves mans eren tan o més fredes que les meves, tot i que en ell predominava el blanc al morat. (T’has podrit per dins, t’has podrit per dins i ara em llences al terra per a que maduri més ràpidament ). Ho tacava tot amb llàgrimes i sanglots, un camp de batalla d’aigua salada i àcid sulfúric. Li veia els pantalons bruts, sense color, xops d’humitat. L’olor a verdet em feia néixer molsa a les fosses nassals. Petites petxines anaven caient una a una de la meva butxaca, arrebossades de sorra d’estiu. Una flaira marítima es va començar a escampar per les quatre parets.

Taques d’humitat ho ensopien tot. (Tanta humitat ens estovarà, Ignasi. Sóc el seu objectiu. L’habitació, la cuina, i ara el petit jardí de ciment. Però em quedo amb tu, Fura. Amb tu, i tu amb mi) . El terra, sembrat de bitllets i monedes, creava un terreny tou. Sortíem sovint. M’havia explicat tots els segons existits i continuava fent-ho. Un divendres rere un altre anava esmicolant la rutina. Engrunava la pols i evaporava la puja. Quina bona feina que feia, vaig resumir.

–Va, explica’m què passa. Desgrano la mandarina per tu, ja ho saps -. Dia rere dia, vostè rere vostè. Qui m’omplia més? Ja no hi havia flors als forats.

-L’herència ens assegura tot el que tenim, Ignasi, perquè no et quedes?

Primera escena de la futura voràgine. Camps, gespa, llum de fanal, seda índia, cotó xinès, imperi del Carrer Gral que fa cantonada amb Carrer Llacuna, aigua, espurna de llum i llamps. Així doncs, ja era part nostra. Les obres van fixar data, però el desallotjament no es va dur mai a terme. Mon germà era impacient i jove, amb ganes de viure i amb clares perspectives de futur, però la voluntat no sempre és factible. Jo, amb tot el que duia a dins com un préssec demacrat, només volia aprendre. El gran problema sempre ha estat la borrosa identificació dels estats: què sents, què pots sentir i què et sembla que pots sentir. Els caixetins que englobaven els graus sentimentals duien forats i eren opacs, i jo tot just aprenia a fer-los translúcids i a tapar amb fusta forats d’acer.

L’Ignasi va ser qui me’n va ensenyar, tot i que no estigui orgullós de dir-ho. Ell era el pou i jo la tapa. L’aigua eren ocells. Qui calla mana. Després dels camps, l’espígol, el sol, la secor, l’apreci i la calma, la pluja rodona, circular i puntual ens va escanyar. Quin descobriment, la respiració! Quin descobriment, la vomitiva cultura personal! Mala sort, les esposes les vam tancar a l’ensumar-nos i la clau se la menjà l’Ocell Carronyaire. Breument se’n podria anomenar cansament, esgotament, desgast mental.

Extensament, esput. Però estàvem fets de saliva i les ganes ens podien, el passat ens consumia i les promeses ens perjuraven eterns. Què passa quan no es pot frenar? Nosaltres vam acabar en una habitació buida que ens va fer de llar fins que vam estar tallats com la llet. Què en queda, de dos espectres imponents un cop se’ls ha robat ser? Tu, Joan, entén-me. No era ni per consciència ni per voluntat. El deliri és objecte de repudi i d’odi, però deixa’m recomanar-te que no opinis sense haver delirat. Jo seia d’esquena a la paret grogosa, amb estampats d’ombres, com els núvols. Has mirat mai els núvols, Joan? Tots els núvols tenen forma pròpia, tots! Fins i tot, si vols, pots trobar el color Goscomfuig. Però on hi veuràs més caràcters és al turonet de la plana. Si t’estires a la seva gespa, olores la seva fruita i et mulles la samarreta d’humitat, els núvols et miraran a tu, tot sovint recriminant-te no formar part del cel. L’ignasi m’escanyava amb la mirada. De tan mort que era, les mans van abandonar el morat i es deixà caure blanc.

Ahà

VUELVE A DARME LA RAZÓN: ¡Y AQUÍ LA CAGAS! odio tot allò que es pot odiar.
Perquè estic en un estat de berrinche permanent i ningú ho podrà canviar.
En tinc tot el dret.
I no escupo a terra perquè és parquet i es bufaria.
Fills de puta.
I sí, em sento impotent.
I què.
Fills de puta.
Ai heit yú.
Ah.
T'odio.
Perquè tinc cara mocador de mocs, eh?
Ah.
Que no me da la gana pasar media vida buscando esa droga que tal vez no exista.
Les sobres.
I que bonic és tot quan ho mires des d'allà.
Canvi de sentit de paraules.
Merda.

Shubiduba.

fa 33 anys, shubidubà...
més d'un va ser feliç... shubidubà...

però sí què.
(i si ara costa respirar, llavors què...?)

AMOR CASTÚO

I és què, ai mama, que la Laia em torna boig. Es mou i es mou i s'enlaira les faldilles. I és què jo li haig de veure les calçes, li haig de veure. No és cosa meva mama, no, no ho és. És cosa seva, que balla i balla i roda i roda, i de sobte se li veuen les cames. No mama, no. No li he tocat res. Però és què ella ho vol mama, ho vol. Sinó no es mouria tant. Està sempre somrient i amb cara de malaltia mama. De malaltia. La senyoreta em renya perquè la miro, però és què la senyoreta no entén que no la miro, que no. Que no, que no... però ... però mama... si m'hi acosto riu... riu... i marxa corrent com una beneita. I m'enfado amb ella, però en realitat... en realitat vull que faci la tombarella, vull que la faci mama.. i és què que guapa és la laia mama...

CANÇÓ EXPLÍCITA

I perquè en tens tants i no en toques ni un?
Y saborear... si tu le das todo tiene sentido.

No és cuestió de no voler, és qüestió d'impotència i de què.

I d'entendre situacions que no són personals- no les ha viscut només un-, però no són generals. No tot és blanc o negre, ni tan sols gris. I han diversos colors que tenyeixen una vida. I els colors dels primers anys sempre són primaris. El groc i el cian predominant. Però el temps passa i els colors es combinen. I tots els colors acaben sent negre. Aquest és el sentit que li volia donar a la frase. Sempre s'acaba sent negre.
Però això són suposicions, i jo només he viscut les primeres combinacions. Ves a saber si estaven errades.

I què cony, cadascú té les seves guerres interiors, i la pau no és factible.

y si te hablan de la vida...

I és què avui no puc dormir... no sé perquè tant de neguit...
Tinc son i he canviat això. Máh tohko.
Els conceptes desitg, esperança, espera.... són sinònims? Tot depen del context?

I en l'estona que passa entre que ho veig i ho entenc va creixent la certesa que no ens necessitem però ens tenim.