AMOR CASTÚO

I és què, ai mama, que la Laia em torna boig. Es mou i es mou i s'enlaira les faldilles. I és què jo li haig de veure les calçes, li haig de veure. No és cosa meva mama, no, no ho és. És cosa seva, que balla i balla i roda i roda, i de sobte se li veuen les cames. No mama, no. No li he tocat res. Però és què ella ho vol mama, ho vol. Sinó no es mouria tant. Està sempre somrient i amb cara de malaltia mama. De malaltia. La senyoreta em renya perquè la miro, però és què la senyoreta no entén que no la miro, que no. Que no, que no... però ... però mama... si m'hi acosto riu... riu... i marxa corrent com una beneita. I m'enfado amb ella, però en realitat... en realitat vull que faci la tombarella, vull que la faci mama.. i és què que guapa és la laia mama...